Steve Reinke 1963, viu actualment a Toronto (Canadà). Recentment s'han realitzat monogràfiques sobre el seu treball a l'ICA de Londres, el MOMA de Nova York, la Universitat de San Diego i l'Artistist's Television Access de San Francisco. Reinke ha comissariat, entre altres, els següents cicles de vídeo: Fresh Acconci, The George Kuchar Experience i Big Dick Time.

The Hundred Videos:

"La gent em pregunta: Steve, com aconsegueixes fer tantes pel·lícules?, Com pots ser tan prolífic?, I jo els contesto: Oh!, No son pel·lícules, sinó vídeos. És un treball que no demana esforç." Steve Reinke.

Fa uns deu anys, Steve Reinke, un jove videocreador canadenc es va proposar realitzar The Hundred Videos, un projecte essencialment obert que li va permetre tractar temes i recursos molt diversos. El resultat és un treball apassionant marcat per la deriva, la ironia i l'anàlisi profund i al mateix temps, esclar, fins i tot el riure o el dolor. Tracta una sèrie de conceptes com la realitat, el plaer, el sexe, la personalitat, la malaltia o la veritat, que posa dràsticament i plenament en qüestió, sense deixar-se aclaparar pels suposats obstacles culturals i socials.

The Hundred Videos, és un projecte videogràfic modular d'unes cinc hores de durada. Es composa de videos de curta durada que en la seva majoria no superen els cinc minuts, de vegades tan sols arriban al minut. Separats únicament per 10 segons de negre i silenci, formen, a pesar de la seva disparitat una continuitat i a poc a poc van mostrant un gran assemblatge. Reinke sorprèn, diverteix i fereix a través del grau de llibertat amb què utilitza el llenguatge videogràfic i amb el qual s'interna en el terreny aparentment més fràgil de la intimitat i la cultura. Aconsegueix que la transgressió, per forta que sigui, resulti irrellevant en si mateixa, i ens deixi atònits davant les coses noves que aquesta desvetlla, el que hem oblidat o el simple buit. Llavors són "les coses normals" les que requereix explicacions i justificacions. Steve Reinke és també escriptor, aspecte que en els seus vídeos no apareix com a literalitat i traducció, sinó com a agilitat a l'hora d'emprar el llenguatge videogràfic, d'abordar directament els temes per damunt de qualsevol noció d'estil o de pretesa coherència formal, la qual cosa fa pensar tant en Burroughs i Bataille com en George Kuchar i Vito Acconci.

En el llarg recorregut d'aquests cent vídeos es troba un cert tipus de recurs documental que ironitza sobre la noció de "l'excusa del real". Un videodiari que fulmina i esborra el subjecte en la seva recerca d'un inventari de sentiments, estats mentals i pensaments fermament lligats a la paradoxa insostenible i ineludible al mateix temps. Com quan a Excuse of the Real es diu:

"Com molts altres, he volgut tractar el tema de la sida (...) Hauria de ser un home blanc, anglosaxó. Per motius de pressupost, així, preferiria a algú que hagués de morir-se en un termini de sis o vuit setmanes després de l'inici del rodatge (...) També necessitaria algunes imatges de super 8 (...), encara que no fa falta que siguin seves (...) Aquestes escenes familiars són totes pràcticament iguals."

Ironia i crua realitat al mateix temps. Fatiga davant els estereotips mediàtics de la Sida a les còmodes ficcions documentals sobre el tema. La seva veu tendra i crua condueix a l'espectador per paisatges visuals a vegades mínims o estèticament desoladors, per antics fragments de documentals mèdics, pel·lícules porno, textos, dibuixos animats i grans pel·lícules; i ho fa a la manera d'un especialista mèdic, un dermatòleg, per exemple, coneixedor de l'abisme de les superfícies. Sempre darrere la recerca de lucidesa. Una voluntat de sinceritat que no es deté en "l'autèntic", "real", "vertader", sinó que té el valor d'arribar a la mentida, la banalitat o l'horror del sentit que s'amaga darrere del fet humà. I el més interessant és que aquest recorregut, perquè és sostingut o per la lleugeresa formal que mencionàvem, es fa sense ombra o amb un mínim de negativitat i autoflagel·lació. Allò "sublim" no procedeix de l'afectació o de la presumpció, sinó del que Georges Bataille denominava "parts baixes", la cultura popular, el sexe.

Reinke empra sovint la iconografia gai i la pornografia amb una rara precisió, mostrant simultàniament representacions utòpiques, espontànies o bé de cartó-pedra.

"A Occident tenim la idea que la veritat darrera d'una persona és la veritat sexual, però existeix alhora el tabú que impedeix parlar de la sexualitat o mostrar-la explícitament. Així, en certa manera, el que faig és una paròdia que em permet explicar que aquest material no diu res sobre mi."

The Hundred Videos Project, selecció:

Excuse of the Real (4'31")
Family Tree (3'30")
Watermelon Box (46")
Speculative Anthropology (2'30")
Why I Stopped Going to Foreign Films (5'19")
Barely Human (3'25"),
Michael & Lacan (10'56")
Walking the Dog (2'28"),
After Baudelaire (2'22")
Language of Flowers (1'36"),
Introduction of the Logo (1'21")
Squeezing Sorrow from an Ashtray (5'45")
In the Real of Perpetual Embarrassment (3'33")
Visuals Elf (1'03"),
Pus Girl (1'25")
Wish (2'43"),
Disturbed Sleep (6'44")
Testimonials (6'47")
Little Faggot (2'34")
Lonely Boy (8'20")
I Love You, Too (52")
Instructions for Recovering Forgotten Childhood Memories (2'14")
Request (6'55")
Understanding Heterosexuality (1'28")
My Personal Virus (1'36")
Artifact (1'49")
Monologue (with Provocation) (2'51")
Child (43"), Windy Morning in April (48")
Love Letter to Doug (2'09")
Ghost Production (3'44")
Minnesota Inventory (10'37")
Re-enactment of a Performance (1'02")
Box (2'35")
The End of My Death (2'15")
Attempt to sing (50")
Harvey K. (2'06")
Corey (2'51")
Dumbo Climax (2'28")
The Boxers (1'10")
Talk Show (1'18")
I have already (15")
New York Loves Me (59")
Children's Vídeo Collective (3'20")
Three Dreams (3'15")
Video for Intellectuals (2'14")
Notes of the Uncanny (3'20")
Manifestations/Jouissance (2'38")
Falling (2'26").

The Hundred Videos