Tecnomadologia



Sóc una viatgera que es preocupa d’observar aquest fragment calidoscòpic que és l’art. Com tants altres, viatjo; com tants d’altres, no em moc, i tot i així, experimento certs desplaçaments que mesuro a través de les emocions que em deixen. Busco, com molts, un espai de llibertat.

La meva realitat és un conjunt de textos, imatges i històries.

En el món democràtic occidental, ens donem cert marge de pensament i d’acció per poder desmuntar i tornar a muntar fragments de realitat i expressar el propi llenguatge. Però en aquest mateix món neoliberal, la democràcia ja és assimilada a un estat de coses en el qual els ciutadans es veuen reduïts a consumidors i el marge és cada cop més petit.

La parcel·la del món en què vivim és eurocentrista: tot el vast conjunt heterogeni d’altres realitats no occidentals, no nord-americanes, no té cabuda en la cultura oficial i, si en té, és amb l’etiqueta d’exotisme. A un cert nivell, interessant, de la reflexió política, econòmica i cultural, les coses són realment molt complexes. És cert que aquest no és el lloc per desenvolupar aquestes perspectives del discurs, que mereixen un espai adequat, però el pretext d’aquestes pàgines és participar en aquest catàleg de la Mostra, escriure en sintonia amb la Mostra i amb l’”esperit” que la guia. Doncs bé, aquest “esperit” està constantment en diàleg amb la política, l’art, la cultura i el món. Tot seguit, alguns fragments dispersos: sóc la viatgera que penetra en el territori del qual aquest catàleg és la cartografia.

“El meu estat d’ànim sintetitza aquests dos sentiments i els supera: sóc pessimista amb la intel·ligència però optimista per voluntat.” Antonio Gramsci, carta a Giulia, presó de Turi di Bari, 30 de desembre de 1929.

La societat de l’espectacle analitzada per Guy Debord és substituïda per la societat de la informació. Victòria amarga dels bits. No obstant això, l’espectacularitat es continua propagant des dels mitjans de comunicació a les nostres consciències, és el que embelleix la mercaderia de la informació. Amb les seves pel·lícules, Guy Debord ha dut fins als extrems un procés de polvorització de la imatge, la imatge negra, la pantalla negra, fi. Potser per alliberar-nos del pes de les dades numèriques haurem de recórrer al negre. Operació de dol i d’anul·lació de les dades imposades. La teoria de l’espectacle és la teoria del fetitxisme de la mercaderia-informació. El /déteournement/ dels situacionistes és una forma de protesta radical contra el sistema de la informació, en una època en què allò digital esborra tota diferència entre original i còpia, l’aurèola de Benjamin. Practicar el /détournement/ vol dir incidir en els circuits de difusió de la informació, dur-los a un bloc crític momentani.

La creació es troba entre les zones rares d’una experimentació sensible, un lloc on la subjectivitat s’inscriu com a potència real de vida única i inigualable en forma d’escriptura autònoma. És el lloc de la subjectivitat en totes les seves formes, delirants, psicòtiques, obsessives, afamades de poesia, lliure de trobar-se en grups, comunitats afins i de participar en la creació d’una col·lectivitat i d’una ciutadania alienes a les barreres duaneres, culturals i econòmiques.

Advertència: practicar la subjectivitat i no la individualitat. Ser altre i parlar i escriure com un estranger en la pròpia llengua.

Un projecte artístic és polític en la mesura que es proposa com un dels seus objectius primordials contribuir a l’elaboració d’una democràcia que manifesta una resistència al projecte mundial ultra i neoliberal, que lluita contra la destrucció de les identitats i de les diferències, denuncia la precarietat, la violència, el racisme, el fanatisme, el neocolonialisme, el nou colonialisme tecnològico-informatiu, la fam, la guerra, la malaltia, la tristesa i la desesperació.

/PARASITAGES/DÉTOURNEMENTS/INFILTRATIONS/
fomentar pertorbacions dins dels llenguatges. El gra de sorra en els engranatges.

Pel·lícula i vídeo de /found-footage. /

L’assaig-collage com a pràctica crítica de reutilització d’elements heterogenis extrets de l’arqueologia dels mitjans de comunicació. La filosofia del plagi s’oposa, des de les seves diverses formes d’immanència, a la teoria essencialista del text: no existeix un significat únic i universal en una forma donada, sinó un conjunt estructurat de fragments, materials que es reprenen i reelaboren.

Hakim Bey, “estratègies del plaer subversiu”. Odes al caos. La força significativa per facilitar l’acte de creació és el desig, el que Charles Fourier anomenava “la passió”. Només el desig genera valors. I és per això que els valors de les societats estan fonamentats en la negació del desig. La indústria multimediàtica de la pornografia és el mecanisme més eficaç per canalitzar les energies eròtiques i sexuals de milions de persones.

No es tracta d’extreure constants a partir de variables, sinó de posar les mateixes variables en estat de variació contínua.

Pensar en la realització d’un projecte com un acte d’amor. Escriure, fer pel·lícules, vídeos o altres coses… múltiples escriptures personals. Oposa, per exemple, els /mass media/ al mèdium-personal de l’escriptura videogràfica. “Cada pensament és ja una tribu, el contrari d’un estat”, dixit Gilles Deleuze.

“Pas une image juste, juste un image”, Jean-Luc Godard.

Adéu a la imatge? Desmuntada, muntada altre cop, pertorbada, matriu, procés… S’ha acabat l’objecte fetitxista de l’economia de l’intercanvi simbòlic dels simulacres?

Karl Marx ja havia parlat de la separació entre feina i la vida.

Un artista a qui s’arriba a fer creure que per crear és necessari aïllar-se, lluny de tot i de tothom, s’acabarà perdent –res de dolent, fins aquí–, però no sabrà en què s’ha perdut –i això és que el no va bé–. No hi ha res de més catastròfic que considerar-se a si mateix com un món autosuficient i fer de la creació un exercici programat. La ideologia de la separació entre la vida i l’art obliga a pensar en l’artista com algú aïllat de la societat. Així, la seva càrrega vital i potser subversiva és reintegrada, absorbida i desvirtuada.

La filosofia de Gilles Deleuze: l’encontre, l’esdevenir, el rizoma, el nomadisme, l’alegria, els conceptes, l’art. Pensament com a màquina de guerra.

Michel Foucault, un sistema de pensament sobre els arxius. La producció d’arxius fruit d’un procés de conceptualització de la subjectivitat crítica que observa i expressa el propi acord i el propi desacord. Exploració del paisatge mediàtic i consciència del poder que els dóna una estructura i una consistència. Arxius com a instruments de pensament i d’acció, la Mostra de Vídeo Independent & Fenòmens Interactius. Punt d’una xarxa de connexions internacionals. TECNOMADOLOGIES.

Viure amb l’altre, amb l’estranger, ens acara amb la possibilitat de ser l’altre o no. No es tracta simplement –en termes humanistes– de la nostra capacitat d’acceptar l’altre, sinó de posar-nos en el seu lloc, pensar-nos i tornar-nos l’altre, diferent a nosaltres mateixos. La frase de Rimbaud “Je est un autre” no era només una confessió del fantasma psicòtic que posseeix la poesia. La paraula anunciava l’exili, la possibilitat o la necessitat de ser estranger i de viure en un país estranger, i anunciava l’art de viure d’una era moderna. L’alienació de mi mateix, encara que em resulti dolorosa, em proporciona la distància on es perfilen el plaer pervers i la possibilitat que tinc d’imaginar i de pensar l’impuls de la meva cultura. Identitat desdoblada, calidoscopi d’identitats: podem ser per a nosaltres mateixos un /roman-fleuve/ sense que pensin que som bojos o falsos? Sense morir de l’odi cap a l’estranger o de l’estranger?

Just do it. Do it yourself.

El vídeo. Pràctica de la desconstrucció de les frases, del tornar a muntar. Pràctica de crear la tercera imatge, aquesta que està entre dues imatges. Inventar dispositius de visió perdent el “punt de vista”, l’harmonia, la claredat, per donar el cos al cos. Alienar-se de la pròpia identitat, dispensar afectes. Buscar en l’art el que es troba al pensament i a la pràctica, una crítica a la manera de viure imposada, conforme a la representació, a la producció estandarditzada de les imatges, a l’entorpiment de la raó, de la política fonamentada únicament en interessos econòmics, a l’estètica especialitzada i tancada en la pròpia tautologia. Per a i amb els homes i dones que lluiten per viure, per parlar, per actuar, provocar extensions, en qualsevol lloc. Fer circular idees, pensaments, escriptures sobre qualsevol suport. Els festivals de videoart han perdut el caràcter subversiu que tenien al principi, als anys 80. La societat de la informació i de l’espectacle ha absorbit a molts d’aquells que es preocupen més per com viure i com comunicar les seves existències. Altres –més afortunats i més cauts–, en canvi, s’han orientat cap a una reflexió més general sobre la creació en l’època digital, situació que no està exempta de conseqüències filosòfiques i crítiques. El que és inadmissible en molts festivals és la seva dimensió competitiva: jurats i comissions institucionals i premis. Fan falta aquelles manifestacions que busquen inserir la creació artística en el teixit més vast de les col·lectivitats i de la cultura, anant sempre amb compte de no caure en la indústria cultural. Manifestacions que promouen la investigació i la feina dels autors i que es troben en la iniciativa de la creació de xarxes internacionals per aguantar certes /démarches/ i per la difusió dels treballs realitzats. Només en conec dos, a Europa: la MVI&FI a Barcelona i InVideo - Mostra de Video d’Arte e di Ricerca a Milà. Crear una estructura oberta sobre al investigació i sobre el públic, donar-li la possibilitat d’accedir als arxius de vídeo. Ampliar l’aspecte d’esdeveniment d’una manifestació de manera que sigui una operació cultural.

De quin somni ets?

Simonetta Cargioli, juny de 2001