Espanya
Toni Serra * ) Abu Ali, (Manresa 1960 - Barcelona 2019), és un vídeo creador català que va viure entre Barcelona i Duar Msuar (Marroc). Autor de vídeo, texts i altres submedia. Membre fundador dels Arxius OVNI (Observatori de Vídeo No Identificat), on va realitzar tasques de recerca i programació.
Utilitza el vídeo com un mètode d'escriptura, tant pel que fa a l'assaig com a la poesia. A través dels seus vídeos ha explorat diferents visions, en una terra de ningú entre l'assaig experimental i la poesia, amb una presència constant de la noció de trance i de les realitats del somni. En els seus primers treballs, a Barcelona, Nova York i Tanger, es demanava sobre la bellesa, el misteri de l'efímer i lo marginal. A partir del 1994 de tornada a Barcelona inicia la serie de vídeos "The TV Code", una immersió personal en la crítica dels mecanismes d'alineació dels mass media tot provant de parodiar la seva seducció espectacular i desconstruir la seva capacitat hipnòtica de crear models socials i estereotips identitaris.
La progressiva constatació de que la crítica ha de ser un mitjà que ajudi a il·luminar i conèixer nous mons, el porta a reflexionar i experimentar sobre la relació del vídeo amb lo visionari, amb l'experiència interior i les visions que transitant entre mons, espais i temps, entre el real i el irreal, el somni i la vigília, la poesia i la profecia...com un viatge que que no tant sols creues, sinó que esborrés també aquests límits i fronteres.
...» A finals dels 80 i principis dels 90 descobreixo el vídeo com un mitjà que em permet reflexionar, criticar, trencar amb els imaginaris que tanquen, i sobretot com un mitjà d'iniciar un viatge de coneixement. Un coneixement que no és una conquesta, no és un saber guanyant espais, no és l'accés al món d’allò desconegut, sinó l'accés d’alló desconegut, obrir un porta a aquest lloc on acabem, aquesta experiència que ens supera. Estic parlant d'una manera d'escriure imatges que poc o res té a veure amb la indústria de la imatge. El vídeo independent, en el meu cas almenys, té molt d'artesanal: una càmera, un ordinador per a editar i temps sense límits per a somiar i viatjar en aquest món intermedi de les imatges. Col·laboracions esporàdiques amb músics, converses i una manera d'editar, de muntar que cada dia descobreixo més propera a la poesia, al somni, a la visió. Molt poques vegades, o cap, he treballat en forma de projecte; és a dir, una idea, un guió i una posterior plasmació en imatges...».
...» Treballo, per dir-ho així, directament amb les imatges sense guió convencional, seguint línies no escrites, sinó intuïdes. No amb idees, sinó amb imatges que abans he "vist" en algun lloc de mi, o en una conversa, o en els ulls d'algú. I moltes altres vegades, la majoria, buscant imatges que vull veure, que demano veure perquè no sé com són, per això surto a la seva recerca sense saber si les trobaré, si aquesta part de mi quedarà cega, de moment, o si potser ha de ser així...».
...» Així, quan gravo no tinc la sensació de "capturar imatges" -una expressió molt usual en el món de la imatge, respecte a la qual, la primera pregunta hauria de ser: Qui captura qui? (perquè, en realitat, és el caçador d'imatges qui és caçat per elles). Si de cas, de vegades he tingut la sensació de llegir alguna cosa que era allà escrita i de la que en desconec la naturalesa profunda. Altres vegades m'he despreocupat i he ballat amb les imatges, m'he deixat portar per elles, sentint que hi ha una dansa subtil en les coses, en els llocs, en les llums, en les ombres,... D’altres, m'he submergit en la contemplació i he demanat veure...»
...» Vaig començar també a tenir la consciència que a través dels vídeos treballava amb llum; més exactament, amb llums i taques, ombres i colors que creaven visions, presències intangibles. Vaig començar a veure la relació entre el vídeo i els somnis i sobretot les visions. La necessitat de contemplació que esmentava abans, però també el fet de moure'm en un barzaj: un món intermedi entre el món real i l'irreal, el món visible i l'invisible, el somni i la vigília,...No idees, sinó imatges que volen ser vistes, que ens visiten a través de somnis o d'espais intermedis, pauses, contemplacions..»