El Canto de la Abubilla

Abu Ali. 2015. Morocco. vo Anglès, Francès. 28’

s Castellà


“Viatger que viatges sense més equipatge que la imaginació”

El puput és un ocell que apareix sovint com a símbol relacionat amb el viatge iniciàtic, tant en la poesia dels trobadors medievals, com sobre tot en la poesia àrab i persa.

El cas més emblemàtic és la universal obra de Farid ud-din Attar El llenguatge dels Ocells S.XII-XIII Pèrsia. Obra que ha inspirat innumerables creacions i interpretacions, entre ells l'adaptació de Peter Brook.

El puput com a guia d'un viatge de recerca interior a través de la deriva en diferents paisatges i escenes exteriors.

El Puput ens remet al cant del nostre cor... des de l'inici de la nostra vida està present i ens acompanya, després -sovint amb el procés de l'educació, o per simple atracció del món, l'oblidem.

L'oblit ens porta a diferents paisatges de l'ànima sovint caracterizats per una sensació de pèrdua i desorientació...erms de l'ànima i de les ciutats... a on cerquem el que no sabem... a vegades ens trobem en laberints inquietants.. fins i tot perillosos... que el moderns trobadors han cantat... I allà perduts amb l'unica referència hipnòtica de la llum demanem un camí per a seguir i per a seguir vius... un camí no escrit, i alhora un camí i no un altre, un camí únic per a cada ésser humà...

En aquesta pèrdua el cant del puput ens orienta, el nostre oblit es tan profund que no el reconeixem encara, pèro tot i així reverbera com quelcom familiar i íntim... poc a poc aprenem que ens guia i confirma les passes en l'orientació.

En la deriva que prenem trobem diverses persones, llocs i comunitats... són diverses però reconeixem aquelles a on el cant del puput hi és … ara acceptem els moments de soletat i els paisatges semidesèrtics de la vida com a misteris del camí, i el cor poc a poc torna a guiar-nos i en prenem consciència...

“En busca de mis amores iré por esos montes y riberas, ni cogeré las flores ni temeré las fieras, atravesaré fuertes y fronteras”... els desitjos ja no guiaràn les nostres passes, tampoc les pors les impediràn … i aquest nou estat ens permetrà creuar els obstacles...

Veiem com un mestre ensenya al seu deixeble a girar sobre si mateix, com ho fan els planetes el macro i el microcosmos, ho intentem nosaltres i caiem a terra però no ens importa... sabem que caiem per que encara no tenim un eix propi sobre el que girar... aquest punt inmóbil en el centre de la roda, en el centre de l'huracà...

Trobem altres comunitats a on allò material i allò espiritual es troben en naturalitat, perque de fet potser mai han estat separats... la ferida es tanca i cicatritza... el món ja no ha està més fet de oposicions i alteritats...

I alhora prenem consciència de que tot despareix, de que res té una permanència, excepte potser el misteri que ara apareix com a Realitat... allò que no podem calcular, controlar, allò que s'ens escapa... com la vida mateixa... Allò que no més la imaginació creadora pot intuir fins a reconeixe's..

http://www.al-barzaj.org/