/ Primera intuïció_2 /
Trobades amb el Tarot del present per venir de Barcelona
Només l'ull del cor veu les coses invisibles
Richard de Saint Victor
INVITACIÓ
Us convidem a un petit viatge oracular. La trobada tindrà lloc en L’olla del rei de Castelldefels, un petit estany i reducte natural arrabassat al ciment i a l'asfalt durant un conflicte veïnal en 2018. El lloc segueix sense una qualificació precisa, sota el setge sense fi de forces especulatives sense mesura.
Vivim una època d'incertesa, d'anunciat col·lapse ecològic, de dificultat general a fi de mes, amb un esdevenidor més que borrós. La nostra hipòtesi és que algunes brúixoles que guien des de lluny han envellit malament i que per tant, valdria la pena reinventar pràctiques i eines que ens serveixin per a orientar-nos en l'espessor del temps vinent...
Fora de la por que el futur ens hauria de fer.
Fora de la falsa protecció que atorga creure que aquest món és etern tal qual és.
Això és una invitació a reorientar-nos en l'obertura del present,
és a dir, en la cartografia que dibuixa la nostra presència en el món.
Una invitació a entrar en la incertesa amb una brúixola delirant i surreal:
El Tarot del present per venir de Barcelona.
Un Tarot és una mena d'oracle.
Tot oracle fa donació d’un enigma.
Tot enigma comporta un desafiament.
Així entrem a recuperar una entrada al misteri.
La màgia negra opera mitjançant la por, situant-la en el cor de les relacions. Aquest és el veritable virus que ens ataca.
La màgia quotidiana, en canvi, rau en la transfiguració, com aquella operada per la música, la poesia i la pintura amb el món que presenten.
Tal com ensenya la física quàntica i abans havia intuït Goethe, «l'observador altera l'observat» (Lachman). No dóna igual veure una cosa o veure una altra. El que veus, allò que tractes i la manera de tractar-ho et modifica interiorment i modifica l'aspecte del món. És d’aquesta manera com la transfiguració del món ens permet percebre el «ritme essencial» i el «ritme comú» (Schneider) dels éssers i les coses, el vent interior que els anima i que ressona a tot arreu.
_______________________________________
L'encanteri d'aquest Tarot sorgeix d'una «mútua confraternització», podríem dir que es tracta d’«un encantador innocent i ignar totalment oposat a un hipnotitzador» (Carchia). La transfiguració o encanteri que s'opera amb l’esclat una fogonada té un caràcter de donació, de gratuïtat i de falta d'intencionalitat, «aquella mateixa falta d'intencionalitat que fa del poeta el cantor de les Muses». Com si la baralla mateixa es trobés sota la protecció de la Peitho arcaica.
No es tracta de convèncer a ningú, ni de manipular les percepcions amb algun propòsit espuri. Es tracta més aviat d'una recerca i d'un petit experiment.
L'efecte màgic que sorgeix durant un moment en la tirada de cartes prové de la «paraula en situació»: com un «instant destinat a esvair-se en un contacte, un temps màgic» (Carchia). Tal com ocorre en la commoció festiva de la música o la dansa —commoció que només podem rememorar, però no portar-nos-la a una altra part, a una altra situació—.
La brúixola delirant del Tarot del No Futur funciona solament enmig de la «simpatia», és a dir, en la «comunicació afectiva entre les ànimes». Funciona com a paraula en situació, com kairós, moment propici, destinat a esvair-se, «trobada desinteressada d'ànimes valeroses». El que aquí es juga és una «força que actua de manera simbòlica, immaterial, a conseqüència d'una lliure i gratuïta superabundància d'energia». Per tant, no una màgia d'il·lusionisme i manipulació, sinó una força màgica que emergeix com un do i un regal, mancat d'intencionalitat.
_______________________________________
En les cartes no parla una biografia particular, ni tampoc una fantasia més o menys reeixida.
En les cartes qui parla és un món, parla «del que en ell existeix i val» (Kerényi).
En la imatge de la carta de «L'esquerda», el nostre món metropolità parla de les esquerdes que el recorren, el símbol de les quals pot ser aquests edificis mig derruïts, descampats en ús, horts o parcs infantils arrencats al vendaval especulatiu, llocs on una enigmàtica lluna somriu com el gat Cheshire d'Alícia al país de les meravelles. Com diu Victoria Cirlot, «la meravella no representa l'irreal, sinó la faç oculta del real», o «la meravella convida a sobrepassar les aparences», com una reserva de grandesa i valentia latent en totes les coses… viu en les esquerdes que valen i existeixen en el món.
«L'esquerda», o «L'enamorament» que a vegades aconsegueix obrir aquesta esquerda, fer-la habitable o comunitzable, «no han estat fets de materials de la vida humana, sinó de la matèria de la qual està constituïda la vida del món» (Kerényi).
Si a vegades les imatges mítiques semblen fer referència a anècdotes particulars o a moments d'una biografia, en realitat, el que conten, com diu Kerényi, és una anècdota de la mateixa vida del món. Aquesta anècdota: «Ell la conta amb somnis, visions i, (…) d’una manera més clara, més rica, més immediata de com les arts "profanes" sabrien mai fer-ho, en la mitologia».
El mite genuí és una realitat col·lectiva que anima el món espontàniament, deixant-se posseir per forces divines, l'aparició de les quals resulta inequívoca i inequívocament ètica.
Modern i occidental, el nostre món va emmudir i roman en gran part inanimat des de fa molt temps. Per a nosaltres la selva ja no és una serp que ens abraça mentre l'abracem, determinant una forma d'existència marcada per ritus i prohibicions, donacions i moments propicis, drogues verinoses i drogues carregades per esperits ancestrals. El còndor, el vent i les flors van quedar muts de veritat col·lectiva sobre el món. Avui i aquí la selva és un nínxol ecològic en el qual fem existir el que podem comptabilitzar.
La pitjor part d'aquest procés resideix en l'intent d'instrumentalitzar la realitat del mite, sota «el signe dolorós de l'aïllament i l'exclusió d'una veritat col·lectiva» (Jesi).
No obstant això, encara que trencat en fragments i sota una intensa captura i manipulació afectiva,
vivim en el món sempre enmig d'operacions màgiques que ens lliguen i deslliguen als éssers i a les coses...
vivim en el món sempre en el límit de territoris nocturns, on combaten ànimes en perill constant… audaces si són felices, o devorant-se en el seu propi terror...
vivim en el món sempre sota els mites familiars que són les històries que una vegada vam triar o potser ens triaren; històries que no només sempre ens contem, sinó que ens embolcallen fins a fer-nos una imatge, una manera de moure'ns, fins i tot un aire al qual de tant en tant diem caràcter…
_______________________________________
Si des de l'aïllament serà difícil deixar enrere una por que esdevé brogidora, quan a voltes vam fer bogeries va ser perquè ens vàrem aplegar per fer-les.
_______________________________________
BIBLIOGRAFÍA
Kathleen Raine, Ocho ensayos sobre William Blake, Atalanta, 2013
Furio Jesi, Letteratura e mito, Einaudi 1968 y 2002
C.G. Jung y K. Kerényi, Introduction à l’essence de la mythologie, Payot, 1941 y 1968
K. Kerényi, La religión antigua, Herder, 1999
Victoria Cirlot, La visión abierta. Del mito del Grial al surrealismo, Siruela, 2010
Victoria Cirlot, Visión en rojo, Siruela, 2019
Gianni Carchia, Retórica de lo sublime, Tecnos, 1994
Gianni Carchia, L’amore del pensiero, Quodlibet, 2000
Gary Lachman, El conocimiento perdido de la imaginación, Atalanta, 2020
Marius Schneider, El origen musical de los animales-símbolos en la mitología y la escultura antiguas, Siruela, 1946 y 2000