Zones autònomes _ OVNI 2006

El somni colonial

-

Programa pdf

 

El Somni Colonial _ Zones Autònomes

Sovint es parla del colonialisme i l'eurocentrisme com un temps feliçment superat, però la realitat actual, sota el fenomen de la globalització, sembla indicar tot el contrari. Ocupació i destrucció d'altres móns i cultures, explotació sistemàtica del seus recursos; però també agressions a escala local, violència immobiliària, turisme colonial, migracions...

Autonomia i no zones: altres formes d'entendre i crear realitats interiors comunitàries. Formes autònomes de viure i pensar, zones sense límits, no zones.

Després de la programació de Resistències (OVNI 2005) (1), pensem que era necessari provar de guanyar profunditat en la voluntat crítica dels Arxius de l'Observatori, des de l'aportació d'una sèrie de documents que mirin i reflexionin sobre algunes de les arrels de la situació actual. Moltes de les situacions que es descriuen en els vídeos que havíem projectat venien, implícita o explícitament, de la pulsió colonial. Igualment, l'eurocentrisme i la noció de que qualsevol forma de progrés -fins i tot del revolucionari- passa per l'experiència europea o té en ella la seva obligada referència continua present no tant sols en el pensament conservador sinó, i de forma paradoxal i greu, en la dissidència. De la mateixa manera, sentim la necessitat d'anar més enllà de la negativitat que comporta la resistència . al enfrontar-se i negar un poder agressor - per aconseguir mostrar les afirmacions comunitàries i personals que s'estan produint en moltes societats i cultures així com en el nostre entorn immediat.

El Somni Colonial * Zones Autònomes inicia una recerca que, amb altres noms, ja estava implícita en els Arxius. Lògicament aquesta recerca -de la que ara compartim una primera aproximació- està marcada per les nostres limitacions respecte a un tema tan extens i complex. Una aproximació que no hagués estat possible sense comptar amb les nombroses col·laboracions i ajudes que hem rebut, i que ens han permès no tant sols localitzar determinats documents, sinó també trobar una direcció en aquesta recerca. D'altra banda, el caràcter dels Arxius de l'Observatori fa que no pretenguem una acumulació de documents històrics que hagués estat fora de lloc en el nostre cas, sinó una selecció que apuntés no tant a un catàleg d'esdeveniments concrets, com a entendre algunes de les claus i fractals del tema. Selecció que ve acompanyada per les intervencions d'algunes de les persones i col·lectius amb els que hem compartit la investigació, o que són referència bàsica per aquesta, com el grup de treball ContraPlano LAD, Michael Taussig, professor de la Columbia University de NYC (Mimesis y Alteridad, Shamanism, Colonialism and the Wild Man), Serra Ciliv (!F.Istanbul) i René Vautier (Afrique 50, Algèria en Flames, Hirochirac).

Per la recerca dels noticiaris i promocionals de l'època (1930 a 1965), que resultaven clau per entendre com es va fabricar l'imaginari del moment, hem consultat alguns dels grans arxius audiovisuals internacionals, el que ens ha portat a conèixer el seu funcionament i la gestió que es realitza d'allò que és part de la memòria col·lectiva de la humanitat. Una "gestió" que es regeix significativament segons criteris de benefici econòmic. Sense atendre a criteris com non-profit, educacional, etc. s'apliquen tarifes abusives. Com a exemple, els simples drets de projecció de 30 minuts poden arribar a costar 20 mil euros (2). Arxius privats o públics gestionats per empreses privades, o entitats públiques amb criteris similars, que impedeixen el lliure accés, o al menys un accés possible a un material audiovisual que, en el cas que ens ocupa, constitueix un catàleg d'evidències en contra de la suposada voluntat civilitzadora d'Europa i un "banc" dels arguments que s'utilitzen avui dia per afrontar conflictes actuals. En tot cas, la constatació de la dificultat d'aquest accés ens mostra la urgència de reclamar i defensar l'accés públic a aquests arxius que, com dèiem, formen part d'aquesta memòria col·lectiva de la humanitat. S'ha d'evitar que aquesta situació es repeteixi, en el futur, amb allò que ara ens és contemporani.

Tant per aquests documents governamentals i corporatius com per aquells altres que provenen d'autors o projectes independents, no reclamem el valor d'una veritat objectiva: "El cine no és, ni ha estat mai, una tecnologia de la veritat. Menteix a la velocitat de 24 fotogrames per segon. El seu valor no és el de filmar la història, sinó simplement ser un mitjà de comunicació, un mitjà pel qual es generen significats. El neguit del cine documental és que es pot generar una història rígida en el present de la mateixa manera que Disney pot generar un sentit colonial de la cultura de l'Altre. En qualsevol moment en el que el cine implosiona existeix simultàniament com a ficció i no ficció, convertint-se en una evidència de que la història és "made in Hollywood" (3). Efectivament no estem presentant esdeveniments històrics, sinó imatges reals per si mateixes i no respecte al que representen. Realitats "imaginàries" i no per això menys reals. Les imatges solen respondre no tant al criteri de veritat o falsedat sinó a preguntes com: \.qui?., \.com?. i \.per què?. van ser imaginades.

René Vautier en la seva pel·lícula Afrique 50 (1951) contra la barbàrie, el colonialisme i l'explotació, trenca la complicitat de la major part dels documentals i noticiaris filmats a l'Àfrica en aquella època, plens "d'avares mentides i complaences fraudulentes". I ell mateix recita: "Mira el que els hi espera als pobles de l'Àfrica: estem a Palakam, al nord de Costa de Marfil, on l'aldea va ser incapaç de pagar els impostos colonials: 3700 francs! 27 de Febrer de 1949, les 5 de la matinada, les tropes arriben, encerclen l'aldea, disparen, cremen i assassinen (...) En aquesta terra africana 4 cossos, tres homes i una dona van ser assassinats en el nostre nom, en nom del poble francès! Et sorprèn: cabanes cremades, habitants massacrats, el bestiar mort, podrint-se sota el sol. Amics, la colonització, aquí, és com en qualsevol altre lloc, està governada pels voltors". Aquesta reflexió li costa 13 denúncies, la condemna a un any de presó i la prohibició d'exhibir la seva pel·lícula; prohibició que sota diverses formes es va estendre durant 50 anys.

D'una altra manera, a Les Maîtres Fous, Jean Rouch ens mostra que, quan l'enfrontament directe no és possible, existeixen altres formes de conjurar el domini colonial. O a Moi, un Noir on veiem com un grup d'immigrants nigerians prefereix tornar a la "pobresa" del seu país que a sobreviure en la "riquesa" del paradís colonial.

First Contact mostra imatges d'arxiu dels primers contactes entre l'home blanc i els aborígens d'una zona de Nova Guinea, i els contrasta amb els relats actuals.

Les dificultats de l'eurocentrisme per dialogar o simplement entendre altres cultures i la submissió d'aquestes a la mirada "colonial" són abordats a Les Statues meurent aussi d'Alain Resnais y Chris Marker. Els imaginaris colonials, filmats per les pròpies forces colonials com una prova de la seva tasca i valor, es troben reflectits també en documents com els que ens va facilitar la Filmoteca de Catalunya sobre l'antiga colònia espanyola de Guinea Equatorial, que reflexa les obsessions del moment: la tasca evangelitzadora, la imatge idíl·lica d'aportació del progrés, la caça entusiasta d'animals salvatges, la tala d'arbres, la militarització de la vida. Aquests i altres aspectes més complexes són tractats també per Vincent Monninkendam a Mother Dao, una de les més esclaridores i poètiques mirades sobre la realitat colonial, construïda íntegrament amb imatges filmades pels colonitzadors holandesos a Indonèsia.

Les derives espectaculars d'aquesta visió apareixen ja en el propi continent europeu, a finals del s.XIX i principis del XX, amb les exposicions colonials que recorren tota Europa, mostrant no tant sols mercaderies, animals i escenaris de cartró pedra, sinó també éssers humans cautius, tema que es reprèn a Zoos Humains i Paris Couleurs.

Altres documents tracten dels casos emblemàtics com el d'Algèria, La Guerre d'Algérie, amb més de dues hores d'imatges d'arxiu, moltes d'elles desconegudes a l'època, o el cas de Ruanda, des del passat colonial i la seva manipulació de les diferències ètniques, fins al genocidi dels 90.

Mutacions globals del colonialisme modern a Iraq, Occupied Land, en el que es mostren l'evolució colonial des de la caiguda del Califat fins a l'actual ocupació, i la resistència que aquesta genera. O a Life and Debt que recorre els mecanismes econòmics de la globalització en el cas concret de Jamaica.

L'espoliació dels indis americans a terra (in)cognita, Alcatraz is not an Island, Agip y sus vecinas...

La vessant colonial del turisme a Cannibal Tours i la seva versió activista a Political Travel. El reforçament de les fronteres i de les pors que generen a La Forêt, Caravana Europea contra la Valla de la Muerte, On Translation: Fear/Miedo, Natives.

Relats d'immigrants a Welcome to London, Cuentos Africanos, I see the stars at Noon. Fractals locals de la globalització a Calle Guardia 14 bis, Bassi Bus, A Tornallom. Relats, experiències i estratègies d'autonomia a Can Masdeu, La Tie-rra es Sagrada, La Vega Resiste. Soy defensor de la Selva, Alcatraz's Occupation, Le Battalet - Femmes de la Medina.

Finalment, un vídeo com Abajo el COLONialismo, mostra visceralment -a través d'un acte puntual i polèmic: l'enderrocament de l'estàtua de Colom a Caracas- el fil conductor que recorre les diferents etapes del colonialisme. Sentit així per una població que ha vist canviar potències i governs, discursos i estratègies, però que sempre s'ha sentit marginada i poc afavorida a la seva pròpia terra.

Tots estem en perill (*)

El colonialisme modern, que s'inicia al s.XIX, és hereu de les experiències derivades de la conquesta d'Amèrica, a les que afegeix la particularitat de la revolució industrial i la supremacia tecnològica que d'ella se'n deriva. Preeminència que en el pla simbòlic confirma la suposada superioritat de la cultura colonitzadora, mentre que en el pla pràctic exigeix la satisfacció d'una creixent i incessant petició de matèries primes. "...mentre la premsa colonialista i missionera s'encarnava en demostrar la ignorància i crueltat dels pobles a conquerir, als que havia de salvar de la antropofàgia i de l'esclavatge i als que havia de portar a la civilització, la relativa facilitat de la conquesta va mantenir en peu el menyspreu cap aquestes poblacions incapaces de defensar-se, reforçant encara més el prejudicis racials amb l'ajuda del sentiment de superioritat de la raça blanca"(4).

Aquesta concepció s'endinsa profundament en el segle XX i només sembla oficialment declinar després de la Segona Guerra Mundial, amb la pèrdua del poder europeu i els emblemàtics processos d'independència que es viuen a l'Índia, Orient Mitjà i més tard a Algèria. Però és en la resolució d'aquests mateixos processos, en les seves conseqüències i en d'altres que encara queden pendents, on s'aprecia clarament la pervivència de les estructures culturals i econòmiques que els van fer possibles. Aquestes sorprenents fronteres rectilínies traçades des d'oficines llunyanes reflecteixen més interessos polítics que realitats sobre el terreny: aliança amb les noves elits, instauració d'estats "amics" i, per suposat, garantia d'accés privilegiat a les matèries primes.

En moltes de les pel·lícules de l'època, en bona part dels comentaris polítics de la premsa i, sobretot, en els noticiaris del moment, es subratlla com la independència finalment "concedida" deriva regularment en caos i enfrontament, malmetent la "mítica herència colonial de pau i progrés" i deixant així fora de judici l'immens esforç "civilitzador" de les potències occidentals. La mirada ara ja suposadament desinteressada insisteix en el to paternalista i en la realitat de certa "tutoria " sobre les "joves nacions" que no troben el seu camí, o que en prenen d'altres "equivocats".

L'acusació de "neocolonialisme" es manega obertament durant l'època de la guerra freda, si bé sota la distorsió del món bipolar de les grans superpotències. Així es van produir les intervencions violentes a Vietnam o en aleshores anomenat "pati del darrera" centreamericà...o les dictadures interposades a Amèrica del Sud.

El final de la guerra freda i la posterior acceleració del que s'ha anomenat globalització, dibuixa una realitat que sembla no tant sols heretar sinó, fins i tot, reprendre amb entusiasme alguns dels grans escenaris de l'aventura colonial: Orient Mitjà, Àsia Central o Àfrica. De vegades, per mitjà de l'ocupació o la intervenció militar directa i la imposició de règims "democràtics"; d'altres, mitjançant el que s'ha anomenat "colonialisme sense colons" (4); fins i tot, a través del turisme colonial com un substitut banalitzant del viatge i com una mistificació de la cultura que el rep. En tots els casos sempre s'acompanya de l'extensió d'una pràctica agressiva, si no obertament violenta, de l'economia. Això no succeeix tant sols en l'àmbit del comerç, també té lloc en la concepció i exercici de la majoria de les pràctiques que afecten la vida. Un exemple decisiu el trobem en la enorme pressió exercida sobre l'agricultura que es basa en la diversitat, la descentralització, la millora de la productivitat dels petits sembrats; en la que el coneixement es comparteix i les espècies de plantes són de tots i no una propietat.

S'imposa una agricultura de combat. La mentalitat de guerra que trobem en l'agricultura militar i industrial és evident en els noms. Els herbicides de Monsanto s'anomenen \.Roundup., \.Machete., \.Pentagon., \.Lighting., \.Assert., Avenge.. (5). És fàcil veure com aquest exemple es repeteix de manera fractal en altres camps de l'economia, la cultura, la tecnologia o la medicina.

Pasolini va escriure l'any 1974: "El retrat robot del rostre encara anònim d'aquest nou poder mostra trets moderns desdibuixats a causa de la seva tolerància i d'una ideologia hedonista perfectament autosuficient. Però també posseeix trets ferotges i substancialment repressius. La tolerància és una ficció: cap persona ha hagut de ser mai tan normal i conformista com el consumidor. (...) El vell feixisme, encara que fos per la degeneració retòrica, distingia; el nou feixisme -que és una altra cosa- ja no distingeix: no és humanísticament retòric, és americanament pragmàtic. El seu fi és la reorganització i l'homologació brutalment totalitària del món.. (6)

Una noció "totalitarista" del progrés lligat al consum i a la regularització de tots els aspectes de la vida, que Pasolini ja entreveia en la Itàlia dels anys 70, i que enfonsa les arrels en l'aliança del capital i la tecnologia, aliança que implícitament denuncia en el seu petit documental Le mura di Sana.

El colonialisme modern no és tan sols un fenomen històric, és en primer lloc una actitud davant la vida i el món. Una mirada que divideix i secciona les coses, una mirada que crea i projecta allò "altre" i ho contempla com un espai a ocupar, un territori, una cultura, fins i tot un temps per colonitzar. Per la seva pròpia naturalesa no pot entendre, i encara menys practicar, una unitat orgànica de les coses ni de l'existència, encara menys de l'economia. Necessita permanentment de l'"altre" fins el punt de seccionar-lo de si mateix.

Convé trencar la coral contemporània d'irresponsabilitats, que tendeixen a amortir qualsevol crítica efectiva i qualsevol pràctica autònoma. Com en aquella cançó que parla de la història d'un boxejador que mor en el combat. El narrador demana al principi de cada estrofa: "Qui va matar en Dave Moore, quina n'és la raó?". I les respostes de tots els personatges són sempre la mateixa: "Jo no -diu el seu entrenador- és cert que podria haver llençat la tovallola, però ni tan sols sabia que fos malalt". "Jo no -diu l'àrbitre- és veritat que podia parar el combat, però en aquest cas els espectadors s'haurien enfadat". "Jo no -diu el corredor d'apostes- de fet he apostat per ell". Nosaltres no -diuen els membres del públic- nosaltres tan sols venim a passar una bona estona, res més". "Jo no -diu el cronista esportiu- jo em limito a informar als meus lectors". "Jo no -diu, al final, l'altre boxejador- clar que el vaig colpejar, però és la feina per la que em paguen". (7)

Doncs com Pasolini va comentar en la seva darrera entrevista, poques hores abans de morir assassinat, "tots estem en perill".(8).

 

Notes:
(1)El concepte de "resistències" que es desprèn de molts dels vídeos que projectem respon a aquesta visió de Foucault: "El poder no és una institució, no és una estructura ni una força de la que disposarien alguns: és el nom que se li dona a una situació estratègica complexa en una societat donada. Si ja no hi ha centralitat d'un poder al que sotmetre's o al que resistir-se, no pot existir una presa de poder (si en el centre no hi ha res per apropiar-se). Si el poder és reticular, s'ha de resistir en cada lloc i en cada forma, si el poder s'exerceix en innombrables punts, se l'ha de desafiar punt per punt". Extracte d'un diàleg a Holanda entre Michel Foucault i Noam Chomsky, l'any 1971 del que en aquesta edició d'OVNI en mostrem un fragment.

(2)L'exemple que esmentem, que no és l'únic, correspon als extractes que sol·licitem als arxius de la Britishpathe, provinents dels noticiaris dels anys 30 a 50. Un total aproximat de 30 minuts al preu de 20 mil euros, que ja tenia aplicat un descompte del 50 per cent, donat el caràcter non-profit i gratuït de les projeccions d'OVNI, i que corresponia al concepte d'una sola projecció, sense dret a copia d'arxiu.

(3)Critical Art Ensemble in Video and resistance: Against Documentary.

(4)Marc Ferro et alt. in El Libro negro del Colonialismo.

(5)Vandana Shiva in India dividida. Asedio a la diversidad y la democracia.

(6)Pier Paolo Pasolini in Il vero fascismo e quindi il vero antifascismo. Corriere della Sera, 24 de Juny de 1974.

(7)Bob Dylan in \.Who killed Davey Moore?.

(8)Pier Paolo Pasolini en una entrevista amb Furio Colombo. Tots estem en perill. Entrevista amb Pasolini. Suplement Tuttolibri de \.La Stampa., 8 de novembre de 1975. (*) Idem.

Programació temàtica

Hall i Auditori. Projeccions simultànies.

17h - 24h

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Montalegre 5. 08001 Barcelona
+34 93 3064100

Imatge: Exvot d'Alfredo Vilchis, pintor del Barrio, Mèxic