Exodus : OVNI 2008

Exodus : OVNI 2008

-

Pdf

“Obre els ulls i mira cap endins. Estàs satisfet amb la vida que estàs vivint? (..) Anem a caminar, d’acord, pels camins de la creació, ja que som la generació –digue’m per què– que creua els temps de la gran tribulació.” Bob Marley, Exodus

OVNI 2008 projectarà una sèrie de vídeos que ofereixen una primera reflexió sobre el marginal i sobre la voluntat de creuar els marges, formes d’èxode personal o col·lectiu, físic o anímic. Visions de diferents formes de marginació i d’explotació, les que queden directament sota la vertical opressiva del poder: treballadors en fàbriques d’exportació a la Xina o jornalers clandestins palestins a Israel. Visions –més enllà de la dialèctica propaganda/contrapropaganda– de les zones de conflicte armat: a Sudamèrica, Txetxènia, el Líban, Iraq, Darfur, l’Afganistan…

Però també reflexions sobre aquelles altres realitats i formes d’organització que creixen als marges: en ciutats abandonades després dels desastres, en l’atur, en l’auto-organització dels sense sostre, en les comunitats indígenes de l’Equador i de Colòmbia... en germandats de travestis a l’Índia, en tradicions heterodoxes i els seus rituals, en els col·lectius d’autogestió a Barcelona, en grups de desertors als EUA, al costat de relats de somnis i revolució interior, recerca i èxode…

Vídeos que qüestionen i plantegen aquesta voluntat d’èxode, aquest desig d’abandonar una realitat i uns valors en els quals ja no podem creure ni volem creure-hi. Visions que rebutgen quedar atrapades en una permanent contra, que fan servir tàcticament la resistència, però que parteixen cap a altres mons possibles, el propi èxode com a territori, territori que resulta a més incartografiable per la raó funcional, ja que l’èxode aposta pel buit i el moviment, per escoltar veus alienes (?) i reconèixer-s’hi. Enrere queden societats que oscil·len entre l’abundància de la misèria –visible i espectacularitzada pels media– i la cada cop més evident misèria de l’abundància, misèria de la societat de consum.

Deixem ara que siguin les transcripcions d’alguns dels vídeos que projectarem els qui parlin d’aquest viatge:

Un planeta malalt

“Una societat cada dia més malalta, però cada dia més poderosa, ha creat pertot arreu concretament el món com un entorn, un decorat de la seva malaltia en tant que planeta malalt. Una societat que encara no ha esdevingut homogènia i que no està determinada per ella mateixa, sinó cada cop més per una part d’ella que se situa a sota, que li és exterior i que ha desenvolupat un moviment que domina la natura, sense dominar-se a si mateix. (…) La producció de la no vida ha prosseguit més i més ràpid el seu procés lineal i acumulatiu, arribant a assolir un darrer terreny en el seu progrés: ara és la mort el que produeix directament.”(1)

“Les societats del consum van destruir el medi ambient, van liquidar milions d’espècies de plantes i animals, van enverinar els mars, els rius i els llacs, van contaminar l’aire, van saturar l’atmosfera de biòxid de carboni i altres gasos nocius, van ‘flascar’ la capa d’ozó, van esgotar jaciments petrolífers, de carbó, de gas natural i també enormes riqueses de minerals sòlids, van exterminar els nostres boscos i van arruïnar els seus. Què ens queda, per a nosaltres? El subdesenvolupament, la pobresa, la dependència, l’endarreriment, el deute i la incertesa. Per a les societats superdesenvolupades el tema hauria de ser: no créixer, sinó distribuir, i no només distribuir entre elles, sinó distribuir entre tothom. El creixement sostenible de què parlen és impossible sense una distribució més justa entre tot els països. Vulguis no vulguis, la humanitat és avui una sola família, tots tindrem el mateix destí.”(2)

L’anarquia del poder

“Avui dia l’ideal és el consumisme, és una civilització de l’homologació, que fa que tot sigui igual. Sense ideologia? Com que no hi ha ideologia? És que no la veus, tu, la ideologia consumista? En comptes d’una bandera porten la roba com a bandera: alguns dels significats i alguns fenòmens externs han canviat, però a la pràctica és un empobriment de la individualitat, que s’oculta a través de la seva valoració. (…) Durant les anomenades èpoques repressives, el sexe era un alegria, que es practicava en secret, com una burla de totes les obligacions i deures que el poder repressiu imposava. (...) En una de les meves pel·lícules un personatge diu: ‘Les societats repressives ho reprimeixen tot, per tant l’home pot fer-ho tot.’ Però afegeixo aquest concepte que per a mi és lapidari: les societats permissives permeten algunes coses, i només aquestes coses es poden fer. Això és terrible: una certa llibertat concedida que després esdevé obligatòria. En tant que és concedit es converteix en obligatori.

“El sadomassoquisme és una categoria eterna en l’home, en el temps de Sade, ara, etc. Però no és això el que m’importa. És a dir m’importa també això, però el sentit real del sexe en les meves pel·lícules és una metàfora de la relació entre el poder i el seu subjecte. I en conseqüència és vàlid per a tots els temps. Però lògicament el que jo detesto més és el poder d’avui, cadascú odia el poder de què és subjecte. En conseqüència odio vehementment el poder actual de 1975, és un poder que manipula el cos d’una manera horrible, que no té res a envejar a la manipulació feta per Himmler o Hitler. El manipula transformant la seva consciència, de la pitjor manera, instituint nous valors que són alienants i falsos. Que són els valors del consum, que compleixen el que Marx va anomenar genocidi de la cultura viva, real i de les precedents.

“En realitat, els productors forcen els consumidors a menjar merda. Els brous preparats, els productes adulterats i dolents que els donen, els raviolis de formatge, el formatge processat per a bebès, coses horribles que són merda.

“El poder resta exactament igual, només en canvia l’aspecte, el subjecte ja no és aquell subjecte parsimoniós o religiós, ara és un consumidor, miop, irreligiós, laic, però estúpidament laic i racional. Les característiques culturals han canviat, però la relació és encara idèntica. En conseqüència, és un film [Saló] no només sobre el poder, sinó sobre l’anarquia del poder. Res és més anàrquic que el poder, ja que el poder fa el que vol, i el que vol és completament arbitrari o dictat per les seves necessitats econòmiques, que defugen la lògica comú.”(3)

Constant treball, constant consum

“Ens aterreix convertir-nos en consumidors. Tenim la llibertat d’escollir entre la marca A, la marca B o la C, aquesta és la llibertat que hi ha. Sí, crec que hi ha massa coses. Treball constant i consum constant, és una bogeria. És el que ho està destruint tot, i cal que desaparegui. No veig gaire que valgui la pena de conservar. No veig profit ni salut en conservar aquest sistema. Aconseguir totes aquestes coses és en realitat una coerció. La gent és forçada a treballar en mines i fàbriques d’ensamblatge. Sense elles no tindríem tot això. Un món de coses, pel qual hem de lluitar tota la nostra vida. No crec que ningú s’ho prengui seriosament, però la inèrcia ho manté en moviment. Això ho hem d’aturar, ha de ser destruït.

“Per què la gent surt i prova de protestar o intenta fer res? Aquesta no és una violència insensata, el que és insensat és quedar-se a casa drogant-te amb la MTV per després aconseguir un treball al qual sotmetre’t. Per a mi això és violència.

“El mal a la propietat o la destrucció de la propietat és necessari, i surt dels confins polítics o de la política de l’habitual. ¿Què aconsegueixes sostenint un cartell a la manifestació de costum? Durant dècades he vist el mateix, ¡ no serveix per res! La gent no hi para atenció, ¿per què ho hauria de fer? No val la pena. Però quan la gent lluita això ja és una altra cosa. Capta l’atenció i ho fa perquè és real. No és sols un joc simbòlic, ‘tinc el meu cartell i em sento bé’. La propietat de les corporacions és per a mi l’objectiu més clar. Bancs, botigues de luxe, grans cadenes com Starbucks i tota la resta. La gent els percep com a part del sistema global, com a part d’aquesta abusiva i estandarditzada forma destructiva, que està acabant amb tota diferència, amb tota llibertat.

“Durant dos milions d’anys la humanitat no ha destruït el seu entorn natural i per a mi això és inspirador. No tenien guerra, tenien temps lliure i més. Això és el que s’entén per primitivisme en cert sentit.”(4)

Descobreixes que pots volar

“Autonomia diu: ¡Donem la volta a tot! Anem on tinguem ganes d’anar. Aixequem-nos a l’hora que ens vingui de gust. I fem les activitats que més ens agradin. Això no és antiproductiu. Tot al contrari. Això representa el punt màxim de la productivitat possible en un món en el qual la producció estigui guiada pel saber i no pel treball concret.”(5)

“Jo era un treballador model, la idea que tenia de la vida i de la feina era que havia de ser un home de profit que treballava, que treballava i que un dia es casava, tenia fills i continuava treballant fins que es moria després d’haver treballat moltíssim en la vida. A la fàbrica m’aguantava mig-mig, perquè em vaig fer sindicalista. Llavors era una mica divertit, el treball era avorrit però el sindicalisme donava una mica de gràcia a tot plegat: hi havia reunions, assemblees, que si fèiem vaga, que si no en fèiem… El 1982 em van fer fora de la fàbrica i em van donar una indemnització i això m’ha permès entre altres coses viure bastant de temps. Arran d’acomiadar-me de la fàbrica se’m van obrir de sobte un munt de possibilitats, és com si estant a la vora d’un precipici arriba algú i t’hi empeny, i quan vas per l’aire descobreixes que pots volar. És llavors que comences a planejar i dius ‘Que divertit!, la propera vegada m’hi llenço tot sol’. El que passa, esclar, és que normalment això no passa. Sé que aquest és el meu cas personal, sé que no es pot dir que això que faig jo ho pugui fer qualsevol, no. No, no es fa sol, cal escollir entre el temps i els diners, entre tenir una mica de temps i uns pocs calés o res de temps i tots els diners del món, la qual cosa és impossible. Això ho escull cadascú...”(6)

Com un eixam

“¿Com s’organitza el poder polític global al segle XXI? ¿I com pot emergir l’oposició des d’una multitud de perspectives polítiques? L’Imperi no fortifica les seves fronteres per desplaçar els altres, sinó que els absorbeix dins d’un ordre específic, com un poderós remolí. Amb les fronteres i les diferències suprimides o bandejades, l’Imperi és com un espai sense rugositats a través del qual llisquen les subjectivitats sense gaire conflicte ni resistència.

“La resistència es desenvolupa a un nivell global a través de xarxes. Però també pren la forma de conflictes locals. Les formes de rebel·lió han canviat, però són encara una part d’una lluita més gran en contra de l’explotació. Què és la violència? La violència és explotació. Per damunt de totes les coses és essencialment això. La resposta del subjecte explotat. El subjecte explotat és un subjecte intel·ligent: és mòbil, flexible. És un subjecte-eixam, així ho anomeno jo. Es fa gran i s’expandeix, dins de la producció, dins de la vida social. És una totalitat de qualitat diferents, una multitud. Com un eixam, una comunitat d’abelles que se separa i s’ajunta de nou… Aquesta és la imatge utòpica que avui em sembla important.”

Desobediència

“Desobediència ha estat i és un espai polític i cultural molt important. Perquè va introduir la idea que un pot i ha de desobeir ordres. Desobediència és, per exemple, negar-se a anar a la guerra o negar-se a rebre ordres. No obeir ordres obre altres espais. En no obeir, ja no reconeixes el poder. O potser el reconeixes, però t’hi vols oposar. I així introdueixes el tema del conflicte. Conflicte també significa desobediència en relació a lleis sobre fronteres i asil. L’oposició a la guerra. La guerra també canvia en l’Era de l’Imperi. És una guerra que ja no vol presentar-se com una guerra entre els estats, sinó com una guerra contra un enemic públic, contra una realitat interna, definida com a perillosa. Ja no es tracta de la vella guerra imperialista en la qual les nacions expandeixen els seus poders. Aquesta és una guerra en nom del capitalisme global! Aquesta guerra és un procés d’organització a escala global! Nosaltres sí que som internacionalistes de debò! Però només en la mesura en què entenguem que avui hi ha aquest Imperi que s’està formant.”(7)

Ens van aïllar

“Quan vaig arribar, la gent de seguretat m’esperava. Em van portar cap a dins, van agafar la meva petita bossa, es van posar els seus guants de làtex i van inspeccionar totes les meves coses. La quantitat de diners que tenia, la meva agenda, tot. Han passat tres dies i ja no sóc la mateixa persona. Estic tancat fora a la natura. (...) No volen que t’organitzis, ni que ajudis els altres. Quan veuen que estàs intentant ajudar, t’aïllen enviant-te a altres llocs, així no pots continuar ajudant a la gent ni informant-los dels seus drets. Si mantens algú ignorant i aïllat pots fer amb ell el que vulguis. Llavors has d’actuar en conseqüència, ajudant-lo en aquest sentit, informant-lo dels seus drets, així pot defensar-se ell mateix, i animar-lo perquè es defensi ell sol, però et posaran sota control. (...) És difícil entendre que la societat civilitzada a la qual has demanat refugi pugui ser tan brutal. Mantenen la gent al bosc aïllada perquè volen destruir-nos, no volen que pensem, que expliquem el nostre problema a la gent, ens tracten com a gossos. Indirectament el govern t’està matant des de dins, sense tocar-te; impedeixen a la gent ser ells mateixos; actuar, resistir representa intimidació, maltractament i abusos, tot a la vegada.”(8)

Colonitzar la nostra ànima

“Des que vaig iniciar els meus estudis superiors, no vaig pensar mai en un bon auguri per al continent negre. No és afropessimisme, és realisme. Ja a la universitat, als anys 70, em vaig adonar que l’africà només té ulls per a Occident i per al que es fa a l’altra banda del Mediterrani o de l’Atlàntic. I llavors em vaig dir: És la mort!

“Sap vostè la diferència entre l’home negre i el blanc? D’entrada, a nivell cosmogònic, sobre la visió del món, de l’univers. No és el mateix. Per al negre, l’univers és una creació de Déu. L’home negre creu en el paper dels avantpassats quant al respecte de les normes socials. L’home negre creu en la natura. Per a ell, no es tracta de saquejar la natura per acumular. Si algú es troba amb uns quants milions, no sap ni tan sols què fer-ne.

“El comerç de negres, l’esclavitud, ja era l’imperialisme de l’home occidental, en la persecució del poder, del benestar materialista i individualista. Fins i tot amb la retorn de les independències, hi ha una nova esclavitud. I nosaltres som part integrant d’aquest nou esclavisme. Acceptant-lo busquem assimilar-nos, a contrasentit, a Occident.

“Àfrica està en vies de destrucció. No necessitem copiar el model occidental. Ni a nivell polític ni econòmic. Perquè en el pla econòmic, ells són el materialisme desenfrenat, l’exaltació de l’home ric, dels diners. I què és el que fan? Destrueixen la natura, saquegen la riquesa de la natura. Sí, Àfrica va a la deriva, una deriva lenta. Si els nostres fills fugen del continent per anar a Europa, arriscant les seves vides, fent-se devorar pels taurons, és simplement perquè, en lloc de fer com els japonesos o els asiàtics, és a dir, partir de nosaltres mateixos, hem preferit abandonar la nostra personalitat per prendre la personalitat d’una altra raça, d’un altre poble i, evidentment, això aniquila les nostres capacitats intrínseques. (…) Com que ja no poden fer servir més la força, fan servir la cultura. Assimilant-nos culturalment, ens trobem en una lògica neocolonial; ras i curt. Una molt bona estratègia d’Occident: colonitzar la nostra ànima perquè tot plegat continuï. És el que busquen. D’aquesta forma, no sabem ni tan sols resistir ni hi pensem. És una llàstima.

“L’única sortida només pot venir d’una via original de desenvolupament que estigui vinculada a la nostra identitat cultural. Sóc com qui tira una ampolla al mar. Amb la pobresa i l’analfabetisme és difícil arribar a la gent.”(9)

La vida plena

“La cosmovisió dels pobles indígenes no és simplement dels pobles andins, sinó de diferents cultures: dels maies, dels hindús… És una visió articulada, que no és fragmentada. Hi ha 4 dimensions: la part espiritual (“munay”), la dimensió política i organitzativa (“atiy”), la part productiva, l’economia (“ruray”) i finalment el coneixement, l’educació (“yachay”). Però tot això no actua de forma separada, sinó alhora, interaccionant, i cada un es complementa i no és per separat. Tota aquesta interrelació es completa al “sumak kawsay”, el desenvolupament, la realització de la vida plena. Així es concep el món. Per això, per a nosaltres, quan parlem del concepte de desenvolupament, no existeix. Jo parlo de “nawpa”, que no és plana, s’està generant contínuament, roda, gira i al mateix temps projecta el futur i revisa el passat. El “nawpa” es pot utilitzar en dos sentits: endavant, el futur, però també és el passat. Els homes grans diuen “nawpa taita”: les persones grans que ja han passat, però alhora això és el que dóna la projecció. Per això per a nosaltres no existeix un passat i un futur, sinó tot alhora, és simultani. Així doncs, quan es parla de desenvolupament i de subdesenvolupament des de la concepció occidental, quan es parla de subdesenvolupament com d’homes als que encara els manca desenvolupar per al futur, que són passat, que els falta evolucionar; aquesta concepció del subdesenvolupament per a nosaltres no existeix. Des d’Occident s’està parlant només des del sentit de l’economia i no de la seva integritat. No, per a nosaltres, si és que acceptem el concepte del desenvolupament, no només ha de significar l’acumulació de ingressos i béns materials, sinó que el desenvolupament ha de ser en la seva integritat, en la dimensió total de la persona. Per això, en aquest sentit jo no em sento ni subdesenvolupat ni pobre, perquè tinc els meus sabers, la meva cultura, el meu comportament, el meu entorn, el meu territori… Llavors no sé per què em poden qualificar de pobre, subdesenvolupat, endarrerit... D’això res! Des de la nostra cultura, nosaltres hem de saber que el fonamental és buscar el “sumak kawsay”; aquesta és la part, el deure profund del sentit humà i de la persona. Però entesa en el sentit col·lectiu, comunitari, no només en el sentit d’una persona; perquè una sola persona aïllada no pot realitzar el “sumak kawsay”, no pot realitzar la vida plena.”(10)

Recuperarem llavor a llavor

“Tenim una visió i un compromís. La nostra visió és: la vida no pot ser esclava dels diners i el capital, la gent no pot ser esclava del poder. La nostra visió reclama la biodiversitat com a propietat comú, reclama el coneixement com a propietat comú, evitant que es converteixi en un monopoli.

“Ells tenen una visió: busquen el control total sobre el menjar i les llavors. Nosaltres tenim una altra visió: la de la gent controlant, per si sola, el seu menjar i les seves llavors, lliurement. Volem compartir amb vosaltres algunes bones notícies. Hem guanyat la tercera lluita contra els pirates que vulguin espoliar les nostres llavors i coneixements i reclamar-les com de la seva invenció. Ens van robar l’arròs basmati i l’hem reclamat. Ens van robar l’arbre del Neem i l’hem reclamat. I just ara al setembre l’Oficina Europea de Patents ha revocat la patent Nr. EP 0445929 presentada per Monsanto, basada en el robatori d’una varietat antiga de blat, baix en gluten i de baixa elasticitat.

“Aquest és el món que volem crear i confio plenament en ell, recuperarem llavor a llavor, planta a planta, agricultor a agricultor, comunitat a comunitat, país a país. Alliberarem la terra, reclamarem la llibertat dels nostres aliments.”(11)

La misèria de l’abundància “A la ciutat de Saba hi ha un excés de riquesa. Tots tenen més del que necessiten i fins i tot els fogoners dels banys públics duen cinturons d’or. Als carrers pengen enormes raïms que freguen els rostres dels ciutadans. Ningú té obligacions. Pots passejar per un hort amb un cistell al cap i ell mateix s’omplirà de fruita madura. Els gossos petaners s’alimenten amb les restes de menjar sense que ningú hi pari esment. El llop escarransit del desert s’indigesta amb el copiós àgape. No hi ha energia per al crim ni per a la gratitud i ningú es pregunta pel món invisible. La gent de Saba s’avorreix només de sentir a parlar de profecies. No tenen desigs de cap mena. Potser alguna curiositat ociosa pels miracles, però res més. L’excés de riquesa és una malaltia subtil. Els qui la pateixen són cecs i sords: no veuen el que va malament ni escolten cap mena de crítica. És impossible d’entendre la ciutat de Saba des de dins, però hi ha una cura, un medicament individual, no un remei social: asseieu-vos en silenci i escolteu una veu interior que us dirà “Sigueu més silenciosos”. Quan això ocorre, la teva ànima comença a reviure. Renuncia a la paraula i al poder. Renuncia a l’excés de diners. Adreça’t de nou als mestres i profetes que no viuen a Saba. Ells poden ajudar-te a ser dolç altra vegada, fragant, salvatge i fresc i a donar les gràcies per totes les coses petites.”(12)

(1) Guy Debord a Le planete Malade, 1971. (2) Anònim a Surplus, 2003. (3) Pasolini a Pasolini, prossimo nostro, 1975-2006. (4) John Zerzan a Surplus, 2003. (5) Toni Negri a Toni Negri. La revolta que no s’acaba mai, 2004. (6) Treballador alliberat a Attention Danger Travail, 2003. (7) Toni Negri a Toni Negri. La revolta que no s’acaba mai, 2004. (8) Migrant i refugiat polític a Forst, 2005. (9) Dr. Bado a Le Naufrage negro-liberal, 2006. (10) Cesar Pilataxi a Nawpa, 2004-2007. (11) Vandana Shiva a Bullshit, 2005. (12) Jalal-ud-Din Rumi La Ciudad de Saba, 1207-2007.



.