Espais Alliberats / OVNI 2009

Rizomes

-

Programa pdf

Rizomes

OVNI 2009 rizomes vol posar en evidència els contactes subterranis i rizomàtics que comuniquen mons i experiències molt diferents. La imatge recordada és la del rizoma –o rizomes(1) , tant hi fa, perquè no li afecta el singular o el plural, és totes dues coses alhora.

“Lemes, consells: seguiu les plantes.” (2) En un món de ciment i asfalt, veiem plantes d’espècies diferents que habiten les esquerdes dels llocs més inversemblants, recullen la pluja i troben la terra allà on altres l’han feta desaparèixer. En altres ocasions són aquestes mateixes plantes o les arrels dels arbres les que creen aquestes esquerdes i aixequen l’asfalt. També hem vist els vegetals recobrir completament edificis, obrir i destrossar murs; però de la mateixa manera els hem vist sostenir ruïnes de sabers antics i de temples perduts a la selva, en una estranya aliança que sembla que els perfeccioni. Com quan la cobra va veure meditar el Buda i va decidir no picar-lo sinó cobrir-lo i aixoplugar-lo, imatge que potser renova un pacte oblidat: despertar la continuïtat sense fractura entre la natura i l'ésser humà, entre la natura i el coneixement; un continu que sobrevola les paraules per recordar-nos l'essencial unitat i la manifesta multiplicitat de totes les coses.

Les plantes també són les que ens mostren sistemes diferents. Enfront de l’organització centralitzada i jeràrquica de les arrels dels arbres i les radícules d’arbustos i matolls, el rizoma de certes espècies (la gespa, la canya, el gingebre, el mangle…) crea “un sistema sense centre, no jeràrquic i no significant, sense General, sense memòria organitzadora o automatisme central, definit únicament per la circulació d’estats” (3).

Projectem vídeos com visions que relaten i entrecreuen aquests estats i realitats, formant rizoma no només en l’espai sinó també en el temps, ja que els dos primers principis del rizoma són la connectivitat i l’heterogeneïtat. Qualsevol dels seus punts pot ser connectat amb qualsevol altre. Això no passa amb l’arbre i l’arrel, que sempre fixen un punt, un ordre. Així, l’“all the power to the people” dels Black Panthers ressona com un eco –ofegat violentament– en la possibilitat de les comunitats d’immigrants, a les “banlieues” del món. Les protestes contra la guerra del Vietnam i les derives clandestines que en van néixer tracen línies que fracturen el silenci trist –si no còmplice– sobre l’ocupació de Palestina, Iraq, l’Afganistan… o sobre les guerres “subcontractades” per les grans corporacions a l’Àfrica. (4)

L’indígena forma rizoma amb la terra, les plantes, els animals, els sabers que emanen de les seves condicions de supervivència i de celebració, amb les vigílies i els somnis. Per a ell, aquesta multiplicitat és un substantiu, no una acumulació: un altre dels principis del rizoma. Sap que l’agressió a una de les seves realitats és el preludi indissociable d’altres violències; per això teixeix trames de comunitat, de continuïtat. Per això un indi iaqui ens explica que aquells que van cometre genocidi sobre el seu poble van ser els mateixos que van exterminar els animals salvatges i en van domesticar d’altres, els que van tancar els supervivents del seu poble en reserves. O aquells indígenes del Perú, que somien altres escoles, i el seu despertar les crea amb urgència, perquè han vist com l’ensenyament oficial forma els seus fills com a enemics de la seva pròpia tradició, del seu entorn propi. Ens adverteixen: no són punts aïllats en l’exterioritat d’allò “altre”, sinó línies d’alerta per a nosaltres mateixos. (5)

A Europa, aquesta alerta vingué d’un barri: Exarchia, Atenes. La mort d’Alexis –de 15 anys– d’un tret de la policia va provocar una presa de consciència i d’espais, la difusió de comunicats. A través d’ells els adolescents van denunciar amb tristesa la submissió de molts dels seus pares, el conformisme inculcat en les altres escoles del consum i la producció; la impossibilitat de pensar amb ells una altra existència:

Volem un món millor. Ajudeu-nos. No som ni “terroristes”, ni “encaputxats”, ni “coneguts-desconeguts”. Aquests coneguts, desconeguts… Tenim il·lusió, no mateu la nostra il·lusió. Tenim ímpetu, no atureu el nostre ímpetu. Recordeu-vos que un cop també vau ser joves. Ara correu rere els diners, només us importa la vostra “aparença”, el vostre “aparador”. Us heu engreixat, us heu tornat calbs. Oblidareu. Esperàvem que ens defenséssiu. Esperàvem que us interesséssiu. Que per una vegada ens féssiu sentir orgullosos. En va. Viviu vides falses, heu abaixat el cap. Us heu abaixat els pantalons i espereu la mort. No teniu imaginació. No us enamoreu. No sou creatius. Només compreu i veneu. Matèria pertot arreu. Amor enlloc. Veritat enlloc. (6)

Arrels fosques, presons al davant de fàbriques, mapes i imaginaris on no existim com a vida, barris destruïts, immigrants de tercera generació –immigrants per sempre?–, hospitals bombardejats, centenars d’aus mortes a la vora d’un llac, rizomes tallats.

Però a diferència dels talls que aconsegueixen aïllar altres estructures, el rizoma pot ser trencat i interromput per qualsevol part. Es pot trencar o interrompre un rizoma sense causar-hi cap dany, (7) perquè el mateix rizoma està fet de trencaments; pot continuar funcionant o fins i tot prosperar malgrat les “ruptures”. Així neixen altres mapes nòmades, inspirats en els gats errants, en les zones d’inutilitat de les ciutats: allí on els solars abandonats donen espai a comunitats de gats i espais de somni a la gent que els alimenta, humans membres adoptius de tribus felines; als microdeserts, selves, ruïnes urbanes. Allí on les okupacions d’edificis abandonats s’hibriden, s’entreteixeixen amb altres memòries llunyanes, menyspreades per l’especulació. Espais alliberats, que reviscolen, que fracturen la Totalitat. (8)

¿Què és la Totalitat? És la gran quantitat de toxines i substàncies químiques que s’acumulen en les teves cèl·lules grasses. És anar de compres quan estàs deprimit. És asseure’t davant del televisor o de l’ordinador un dia bonic. És sentir que anheles alguna cosa. És la migranya que no se n’anirà. És l’hemorràgia als teus intestins causada per anys de consum d’analgèsics i calmants. Les drogues que has pres per necessitat de fugir. El bulldozer que va destruir els boscos que podries haver conegut. La mola del gratacels que sempre et fa sentir dèbil i sense poder. És la teva presó; de vegades amb reixes, d’altres sense. Les teves pors. És allò que t’ha catalogat. És el mal a la teva esquena. La teva adrenalina. Les llàgrimes que recorren la teva cara després d’una pel·lícula trista. El teu desig d’una història d’amor feliç. Les espècies que s’extingeixen. El món que mor. L’aire pol·luït. El pagès que s’enverina amb aquells pesticides que li prometien una vida millor. És el sentiment de superioritat que impulsa a destruir tot allò altre. (9)

Una Totalitat sempre abocada a la conquesta d’allò altre. I com a resultat, una societat basada en la competència, en la mercantilització i l’expansió global, una societat que no contempla cap altra lògica que la del creixement. (10) Una societat formada per masses d’individus solitaris.

El pensament dominant es reconeix en aquesta forma de poder abocat aallò extern. Però aquesta exterioritat no significa que s’exerceixi únicament en les formes i en les superfícies, sinó que motiva i força que tot interior –anònim, ocult, insignificant– flueixi cap a la superfície, s’hi redueixi, es mostri, es publiciti i que al final sigui tan sols aquesta exterioritat. Només així és possible establir la seva cartografia completa, agrupar i produir les seves identitats…adjudicar-li els seus experts i destinar-li les seves mercaderies. Aquest poder abocat a l’exterior condueix per força a la dominació i a sotmetre allò altre, siguin éssers, territoris o coneixements; però també a la seva producció permanent a través de l’exhibició d’imatges i actituds, creació constant d’escenaris polítics, sexuals, personals, fins i tot escenaris de l’exclusió… que per la força de l’espectacle esdevenen realitats fictícies –no per això menys reals– destinades a administrar els plaers i les pors, dictar el visible i l’invisible, decretar el que és i el que no. Així, el que queda fora o no existeix o aviat deixarà d’existir, siguin éssers, paisatges o coneixements.

El poder convida a viure i morir per ell, tant per l’esforç de conservar-lo com pel d’aconseguir-lo o prendre’l. Però oblidem que el poder no s’ocupa; per definició no és passiu sinó actiu: és ell el qui posseeix. Els posseïts viuen el miratge de tenir o lluitar per un poder, quan en realitat estan sent consumits per ell. Existeixen altres naturaleses del poder alienes al domini: poders horitzontals, que passen fora de la cartografia habitual del poder, poders que emanen de la contemplació, del coneixement, de la cura i l’atenció pels altres, d’allò comunitari, d’allò que és considerat humil i insignificant, d’allò anònim: “La frugalitat i l’austeritat són anònimes; allò que és anònim es considera humil i insignificant. L’abundància és famosa; allò que és famós és honrat i afavorit. La pobresa és anònima; allò anònim és menyspreat i considerat vergonyós. Allò masculí és famós; allò famós és distingit. Allò femení és anònim; allò que és anònim s’oculta. La mancança és anònima; a allò que és anònim se li atorga una condició humil. Però allò que no té nom és la mare de tot allò que té nom.” (11)

Un gir copernicà en els valors: reconèixer i atènyer la llibertat del que no es mostra, del que no es redueix a allò exterior, a les formes i els noms. Reconèixer en la mancança, en l’estat de necessitat, la nostra condició veritable com a éssers separats. Valorar allò femení com allò primer. Estimar allò auster. Adoptar allò anònim. Potser allí hi habiti un altre poder; un poder que consideri la dominació com a debilitat, la riquesa com a pobresa i la glòria com a humiliació del que ens importa veritablement.

Enfront de l’exacerbació de les identitats que fragmenten el mapa del món global i enfront del procés estricte d’identificació i de privatització que patim avui dia com a individus, ser anònim pot ser una porta oberta a la llibertat. (…) Aprendre l’anonimat pot ser, en moltes ocasions, una nova via de resistència col·lectiva. (12) Michel Foucault, (13) escandalitzant a molts, traçava un parentesc sinistre entre els antics mecanismes de confessió i la moderna llibertat d’expressió; en el marc d’un poder que mutava del no al sí, de la repressió a la motivació. Un poder que desitja conèixe’ns detalladament per exercir, per publicitar-nos i, en darrera instància, per produir-nos. Però venim d’una cultura, fins i tot d’una cultura de la resistència, en la qual es sobrevalora l’expressió, l’exteriorització, l’exhibició, en la qual es lluita per aquest espai, per aquest defora, per aquesta etiqueta. Ens costa d’entendre que això no sigui prioritari per als altres, o fins i tot que hi renunciïn. De fet, arribem a exigir a aquests “altres” que apliquin aquest mateix “alliberament”, que es facin visibles. Ens costa d’entendre les altres cultures i experiències que es mouen en línies oposades o tangencials, en les quals l’espai interior és considerat nucli, únic espai real, sense dualitat, sense tall enfora, sense defora, sense “altres”. Exterioritzar la llibertat o interioritzar-la? Si no hi ha un esforç d’alliberament interior dels mecanismes de poder i dels microfeixismes que ens habiten, qualsevol exteriorització comportarà tristament la seva efectiva reproducció social. Un espai alliberat interiorment emana sense tall, un rierol raja de la muntanya, ja no exhibeix, ja no mostra, és un continu de diferències i reflexos, un rizoma líquid. En ell, afortunadament, ja no hi ha espai ni tall per a la representació i els representants.

Ramana Maharashi (14) comentava que la voluntat d’atènyer l’alliberament és en si un obstacle, perquè renuncia a l’aquí i l’ara i postposa aquesta realitat a un futur no present; i és també un esforç en va, ja que la llibertat és de fet la nostra natura veritable. Més aviat es tractaria de desprendre’ns i no pas d’anar cap a noves conquestes i descobriments.... El veritable obstacle és identificar-nos amb el que no som: amb allò que desitgem ser o amb allò que ens han impedit o obligat a ser. A partir d’aquí es construeix un món que ens tanca en categories, en gèneres, en classes, en races, en edats, en grups de preferències...targets perfectes del telemàrqueting i del control polític... D’aquí la trista lletania de nacionalitats, etiquetes sexuals, socials, etc. amb què ens identifiquem o ens identifiquen; tant és, tard o d’hora entren en col·lisió entre elles o amb nosaltres mateixos. I allí estaríem, presos en la trampa d’una realitat petita i separada, exiliats de la veritat, entesa no com un horitzó estret sinó com una absència de límits. (15)

abu ali


notes:
1.DELEUZE, Gilles; GUATTARI, Félix. Mil mesetas. Capitalismo y esquizofrenia. València: Ed. Pre-textos, 2008.
2.Ídem.
3.Ídem.
4.Imatges que fan referència als vídeos següents inclosos a OVNI 2009 rizomes:
Black Panthers Newsreels: Off the Pigs. R. Lacatica, R. Machover, P. Shinoff. EUA, 1960.
La Raison du Plus Fort. Patric Jean. França, 2003.
The Weather Underground. Sam Green, Bill Siegel. EUA, 2007.
Kabul Transit. David Edwards. EUA, 2006.
Occupation 101. Sufyan Omeish, Abdal.lah Omeish. Palestina, 2008.
5.Imatges que fan referència als vídeos següents inclosos a OVNI 2009 rizomes:
Rod Coronado: A Voice for Liberation. Mark Karbusicky. EUA, 2000.
Iskay Yachay: Los dos saberes. Rodrigo Otero et al. Perú, 2005.
6.Comunicat dels estudiants tancats a l’escola politècnica. Al vídeo:
The Potenciality of Storming Heaven. Grècia, 2009.
7.Ídem nota 1.
8.Imatges que fan referència als vídeos següents inclosos a OVNI 2009 rizomes:
Chats Errants. Zone Temporaire du Inutilité. Yael André. Bèlgica, 2007.
Necessaire(s) Territoire(s). Benoit Perraud. França, 2006.
Existir es resistir. Matias Lecocq. Veneçuela, 2008.
Under Construction. Zhenchen Liu. Xina, 2007.
9.Fragments de: TUCKER, Kevin. What is the Totality? Enviat per John Zerzan.
10.Tema de la intervenció, a OVNI 2009 rizomes, del col·lectiu sobre decreixement.
11.WENT-TZU. La comprensión de los misterios del Tao. Lao Tse. Madrid: Edaf, 1995. La negreta és nostra.
12.ESPAI EN BLANC. La Fuerza del Anonimato. Barcelona, 2009.
13.En diversos textos. Especialment a: FOUCAULT, Michel. La Voluntad del Saber. Madrid: Ed. SXXI, 2006.
14.MAHARSHI, Ramana. Sé lo que eres. Palma de Mallorca: Olañeta, 2005.
HARTER, Dennins J. The Sage of Arunachala. The Kife and Times of Sri Ramana Maharshi. Índia, 1992.
15.BATAILLE, George. The Cruel Practice of Art. Obres Completes, 1949.
Aquí el misticisme ateològic de Bataille coincideix amb la noció islàmica d’El Haqq, la veritat, la realitat.

Programació temàtica

Hall i Auditori. Projeccions simultànies.

17h - 24h

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Montalegre 5. 08001 Barcelona
+34 93 3064100

Imatge: Il.lustració del segle XIX, Yoga Art, per Ajit Mookkerjee

mutada per Jordi Calvet