OVNI 2018

Camí de retorn

-

Camí de Retorn / OVNI 2018

visions, silencis, foscor

Fa un parell d’anys – tot just després de l’ OVNI de La frontera com a centre –, i potser com a conseqüència del mateix, vam entrar en introspecció, i en aquell espai obert cap endins se’ns anaven repetint una i altra vegada les imatges d’ un film de Bela Tarr, El Cavall de Torí (1). En especial tres seqüències:

En la primera, un home gran porta amb penes i treballs un carro rural molt feixuc a través d’un paisatge dominat per la boira. Poc a poc, anem entreveient la particularitat de tant d’esforç: el conductor és manc i el carro pensat per a dos cavalls és arrossegat només per un. Alguna cosa falta en aquest món desolat, un profund desequilibri al mateix temps l’esquerda i el paralitza. La matèria, mutilada d’allò que l’anima, mutilada d’ella mateixa, pateix esclafada pel seu propi pes i s’enfonsa pel seu extrem cec. El més mínim gest, el més mínim esforç, fins i tot el d’alimentar-se, resulta penós.

En la segona escena, apareix un personatge que es llança en un monòleg lúcid i frenètic en què assenyala la deriva del món: “tot queda degradat des que ha estat adquirit...Tot el que toquen, ho degraden, i ho toquen tot. Comprar, degradar, ... degradar, comprar, o altrament dit, tocar, comprar i així degradar... (...). Un cataclisme que prové del judici de l’home sobre ell mateix”.

Paraules a les quals el conductor del carro respon amb un lacònic “Deixa’t estar de bestieses”. (2)

I llavors el vent, l’erm, la solitud.

En la tercera, cap al final del film ... els dos protagonistes, pare i filla, en caure la fosca de la nit intenten encendre alguna làmpada o si més no una espelma, però la llum no pren. La llum ja se n’ha anat d’aquest món.

La llum se’n va del món.

Com dèiem al principi, aquestes tres seqüències se’ns van quedar dins durant mesos i mesos com un loop, com a intuïcions d’ un possible camí , que al mateix temps ens engolien imperceptiblement en la seva boira. Vam intentar orientar-nos-hi, però a penes ens podíem veure la mà estesa al davant, per tant vam caminar un temps a través de l’invisible, i poc a poc vam aprendre a confiar en aquella boira, en aquell no saber, en aquell no veure-hi amb els ulls, fins que en certa manera ens hi vam reconèixer en ella ... Quan aquest estat es va assentar, el vam compartir amb el rizoma del qual havia nascut ovni, i va ser així com un parell de persones ens van parlar de la mort i de les morts (3) ... i com inesperadament el “Camí de retorn” va brollar de dins la boira, sense negar-la, sinó incorporant-la com a vel protector del misteri que a cada instant ens envolta i ens penetra.

Aquest OVNI de la boira se’ns mostra així com un viatge anímic pel món intermedi, per l’ experiència de la mort física i les morts de l’ ego.

Plantejat no com una programació habitual de vídeo, sinó com un ritual de pas en el qual les visions (vídeos), els textos, sons, rituals i respiracions, se entrellacen amb silencis i foscors compartides.

Ens agradaria obrir la visió (4), obrir-nos la consciència al fet que això que anomenem cine, vídeo... aquestes estranyes projeccions de llums i ombres que dibuixen mons i vides, paisatges i sentiments, es donen a la cova de la sala fosca. I és en aquesta foscor compartida o solitària on s’ incuben les visions dels mons... abans que s’estableixin les fronteres entre el que és real o irreal, el son i la vigília, la vida i la mort... Visions sobre una pantalla blanca que romandrà blanca quan les visions dels mons desapareguin. (5)

Potser així es tanca una vella ferida en la nostra cultura i vides, es reuneixen els hemisferis, s’ obren altres ulls i el cavall de Torí ja no es apallissat. (6)

Per no escindir la mort de la vida, cada dia iniciarem el viatge per les portes del son - germà bessó de la mort - i del trànsit, endinsant-nos en els rituals de comiat i dissolució del cos.... Contemplacions de la dissolució que ens aboca a la contemplació agraïda de la vida.
Així doncs, Camí de Retorn s’obre com un ritual de pas, un recorregut que recomanem fer sencer cada dia (*), per a un bon transitar per paisatges d’ànim intensos i no sempre fàcils que potser ens ajudaran a recuperar la percepció de la qualitat il·limitada, in-apropiable, irrepresentable d’allò que és Real.

abu ali

 

(*) L’horari de cada dia serà de 19h a 23h.

La sala del Teatre del CCCB s’obrirà cada dia a les 19h, després quedarà tancada per obrir un mínim de dues vegades més al llarg de la tarda i nit. Dementre, a l’espai del Hall del mateix Teatre i a la sala propera, disposarem d’ un espai còmode i amb audicions per a l’espera.

 

 

  1. El cavall de Torí (A Torinói ló com a títol original en hongarès) és una pel·lícula del 2011 dirigida per Béla Tarr i Ágnes Hranitzky. 

  2. Transcripció del monòleg de El Cavall de Torí:

  3. Penso en Palmar Álvarez Blanco, en Marco Antonio Regueiro, … i també en totes les persones que ja ens han deirxat durant aquest llarg període de recerca.

  4. Abu Ali, Abrir la Visión, 2016
    http://www.al-barzaj.org/2016/10/abrir-la-vision.html

  5. Una imatge que sovint utilitza Ramana Maharashi.

  6. La versió més estesa sobre el que va succeir diu que Nietzsche caminava per la Piazza Carlo Alberto, quan un sobtat aldarull, que causava un cotxer en castigar el seu cavall, va atreure la seva atenció. Nietzsche va córrer cap a ell i es va llançar al coll del cavall per protegir-lo amb els braços, desmaiant-se tot seguit a terra.

 

PROGRAMA


8 al 11 de Març 2018 / 19:00h - 23:00h


ENTRADA LLIURE


Teatre del CCCB
Montalegre 5
08001 Barcelona


---
Imatge de Thierry DE CORDIER, “MER GROSSE”.
Courtesy: the Artist and Xavier Hufkens, Brussels.